Anna era asseguda en un tamboret a la barra del bar parlant animadament amb les seves companyes. Aquelles estones ─mentre no arribaven els clients─, eren les més divertides. Es parlava de les anècdotes succeïdes la nit anterior i es feien bromes sobre els clients.
Aquell dissabte se celebrava a Barcelona una Fira de Mòbils i s’esperava que hi hagués una bona afluència de públic, una excel•lent oportunitat per l’Anna que encara era principiant, per a posar en pràctica les “instruccions” de les seves companyes de com “atacar” a un client perquè la invités a una copa.
A en Toni l’Anna li havia dit que anava a cuidar per les nits a una vella malalta. Per no aixecar sospites quan en Toni la volia acompanyar a “casa de la vella”, l’Anna es deixava acompanyar fins un portal a tres carrers d’on ella treballava de veritat i feia veure que entrava dins. Quan en Toni marxava, sortia i se’n anava caminant cap a la feina.
A l’una de la nit va començar a entrar gent al local. Era un lloc acollidor decorat amb certa elegància, malgrat els tòpics decoratius que abunden en els clubs nocturns, amb parets vermelles i llums al límit de la obscuritat. Amb un extrem del local hi havia un petit escenari on es feien el números musicals. Davant de l’escenari es desplegaven una sèrie de tauletes amb estovalles vermelles. El terra estava emmoquetat expressament perquè les noies poguessin tirar el contingut de les copes al terra. Eren poques les noies que es bevien les copes de cava, per la senzilla raó que acabarien borratxes, i per això, eren expertes en fer desaparèixer el líquid sense que el client s’adonés .
Aquella nit l’Anna va treure varies copes de cava, sobre tot amb un client que va entrar sol i que va fer ostentació dels seus diners. Va demanar que li acompanyessin tres noies i l’Anna va anar a la seva taula.
Quan ja havien encès totes les llums perquè era hora de tancar, l’home es va aixecar de la cadira, i trontollant i entrebancant-se pel local, va sortir per la porta.
L’Anna va pujar ràpidament als vestuaris a canviar-se de roba i desmaquillar-se. Sempre procurava no entretenir-se gaire per arribar aviat a casa.
Va sortir al carrer en busca d’un taxi, però no passava cap i va optar per caminar. Les seves passes ressonaven pels carrers buits i solitaris. Va sentir unes petjades darrera seu i es va girar. Va veure com l’home que l’havia convidada en el club s’abalançava damunt d’ella i l’empenyia contra la paret. Anna va intentar lliurar-se de la seva pressió, però no va poder
─ On vas tan sola. No vols que t’acompanyi? ─ li va dir l’home mentre amb les seves mans li magrejava els pits.
L’Anna va traure forces amagades i desconegudes per a ella i va empènyer a l’home que va caure al terra donant-se un cop al cap amb la vorera.
Passat un instant, suficient per a que l’Anna recuperés la respiració, es va apropar a l’home que jeia en el sòl amb un bassal de sang al voltant del cap. “Déu meu, està mort”. L’Anna va donar unes passes enrere espantada, va mirar al seu voltant i als carrers més propers. No hi havia ningú. Sense pensar-ho més començà a córrer desesperadament fins que va trobar un taxi.
Aquella nit l’Anna no va poder dormir pensant que aquell home podria estar mort. Qui la creuria que va ser en defensa pròpia?. No hi havia testimonis. Una suor freda envaïa el seu cos i el cap semblava que volia esclatar. “No puc trucar al Toni perquè no en sap res”. I si algú m’ha vist?. “Hauria d’haver anar a la policia al mateix moment”
Esgotada l’Anna a les sis dels matí es va prendre una pastilla per a dormir.
El so del telèfon la va despertar. Quan va arribar a la tauleta a agafar l’aparell, la persona de l’altre costat va penjar. Eren les dues del migdia, li pesaven els ulls i el cap. Es va aixecar i va prendre una dutxa. Una vegada a dins de la dutxa va tornar a sonar el telèfon. Va sortir corrents del bany i va arribar a temps per agafar-lo: “Si? Digui?. A l’altre costat de l’aparell va sentir com tallaven la comunicació. En aquell moment l’Anna va tenir la sospita de que l’home que l’havia atacada estava viu.
Aquell dissabte se celebrava a Barcelona una Fira de Mòbils i s’esperava que hi hagués una bona afluència de públic, una excel•lent oportunitat per l’Anna que encara era principiant, per a posar en pràctica les “instruccions” de les seves companyes de com “atacar” a un client perquè la invités a una copa.
A en Toni l’Anna li havia dit que anava a cuidar per les nits a una vella malalta. Per no aixecar sospites quan en Toni la volia acompanyar a “casa de la vella”, l’Anna es deixava acompanyar fins un portal a tres carrers d’on ella treballava de veritat i feia veure que entrava dins. Quan en Toni marxava, sortia i se’n anava caminant cap a la feina.
A l’una de la nit va començar a entrar gent al local. Era un lloc acollidor decorat amb certa elegància, malgrat els tòpics decoratius que abunden en els clubs nocturns, amb parets vermelles i llums al límit de la obscuritat. Amb un extrem del local hi havia un petit escenari on es feien el números musicals. Davant de l’escenari es desplegaven una sèrie de tauletes amb estovalles vermelles. El terra estava emmoquetat expressament perquè les noies poguessin tirar el contingut de les copes al terra. Eren poques les noies que es bevien les copes de cava, per la senzilla raó que acabarien borratxes, i per això, eren expertes en fer desaparèixer el líquid sense que el client s’adonés .
Aquella nit l’Anna va treure varies copes de cava, sobre tot amb un client que va entrar sol i que va fer ostentació dels seus diners. Va demanar que li acompanyessin tres noies i l’Anna va anar a la seva taula.
Quan ja havien encès totes les llums perquè era hora de tancar, l’home es va aixecar de la cadira, i trontollant i entrebancant-se pel local, va sortir per la porta.
L’Anna va pujar ràpidament als vestuaris a canviar-se de roba i desmaquillar-se. Sempre procurava no entretenir-se gaire per arribar aviat a casa.
Va sortir al carrer en busca d’un taxi, però no passava cap i va optar per caminar. Les seves passes ressonaven pels carrers buits i solitaris. Va sentir unes petjades darrera seu i es va girar. Va veure com l’home que l’havia convidada en el club s’abalançava damunt d’ella i l’empenyia contra la paret. Anna va intentar lliurar-se de la seva pressió, però no va poder
─ On vas tan sola. No vols que t’acompanyi? ─ li va dir l’home mentre amb les seves mans li magrejava els pits.
L’Anna va traure forces amagades i desconegudes per a ella i va empènyer a l’home que va caure al terra donant-se un cop al cap amb la vorera.
Passat un instant, suficient per a que l’Anna recuperés la respiració, es va apropar a l’home que jeia en el sòl amb un bassal de sang al voltant del cap. “Déu meu, està mort”. L’Anna va donar unes passes enrere espantada, va mirar al seu voltant i als carrers més propers. No hi havia ningú. Sense pensar-ho més començà a córrer desesperadament fins que va trobar un taxi.
Aquella nit l’Anna no va poder dormir pensant que aquell home podria estar mort. Qui la creuria que va ser en defensa pròpia?. No hi havia testimonis. Una suor freda envaïa el seu cos i el cap semblava que volia esclatar. “No puc trucar al Toni perquè no en sap res”. I si algú m’ha vist?. “Hauria d’haver anar a la policia al mateix moment”
Esgotada l’Anna a les sis dels matí es va prendre una pastilla per a dormir.
El so del telèfon la va despertar. Quan va arribar a la tauleta a agafar l’aparell, la persona de l’altre costat va penjar. Eren les dues del migdia, li pesaven els ulls i el cap. Es va aixecar i va prendre una dutxa. Una vegada a dins de la dutxa va tornar a sonar el telèfon. Va sortir corrents del bany i va arribar a temps per agafar-lo: “Si? Digui?. A l’altre costat de l’aparell va sentir com tallaven la comunicació. En aquell moment l’Anna va tenir la sospita de que l’home que l’havia atacada estava viu.
AVIAT ARRIBARÀ EL NOU DIA....
ResponEliminaNits d’espera. D’alerta a tots els sorolls que atempten el silenci de la nit.
Nits d’insomni esperant que es faci la llum.
El soroll d’una cisterna del wàter d’un veí que ha tingut una urgència.
Un nen que estossega.
El soroll de les petjades solitàries d’algú que torna cap a casa, sobre les llambordes del carrer.
Els gemecs dels mobles de la meva habitació, quan es relaxen per l’efecte sedant de la nit.
Escolto a través de la paret al veí del costat que està separat i ronca ostentosament .
Sento tancar la porta del pis d’algú que arriba de matinada.
Quantes nits desvetllades en habitacions de pensions barates he passat? En Roma, Nàpols, París ...... sempre esperant amb paciència que arribés el nou dia per sortir d’aquell cau.
Es fan llargues aquestes nits, tot i que, si t`ho prens amb tranquil•litat arriben a ser interessants. Hi ha tanta vida en els sorolls! I tanta imaginació!. Em pregunto on haurà estat el veí que ha arribat de matinada. Haurà arribat sol o amb companya? No se sent res. Només algunes passes pel passadís de casa seva. Serà el noi del segon primera? Un noiet de vint-i-dos anys, alt i prim, que porta barba per fer-se més home. Algunes vegades ens hem trobat al replà i ens hem saludat. Té els ulls negres i unes celles poblades que li donen una mirada més profunda.
Per les escletxes de la finestra entren alguns raigs de llum de color groc, procedents de la farola que hi ha al carrer, i que es projecten fidels cada nit per les parets de l’habitació. I en nits com aquesta d’insomni, em fan companyia. Imagino coses... escenes de pel.lícules de cinema negre...novel•les de l’Agatha Christie ....
Dono voltes al llit. Miro el rellotge. Són les quatre de la matinada d’una nit d’hivern. Sento bufar el vent darrera els vidres de la meva finestra. Instintivament em tapo la cara amb la meva flassada, igual com ho feia quan era petita. Hi ha coses a la vida que no s’obliden mai.