ESCOLTANT A L'AMY

Avui no tens esma per llevar-te. Estàs sola, tens ressaca i estàs feta un nyap. Has d’anar a l’estudi de gravació on t’estan esperant els teus músics. D’aquí una setmana hauràs de fer un concert a Belgrad i has d’assajar una nova cançó.

Amb gran esforç s’aixecarà i fent tombs per l’habitació anirà a la dutxa. Al lavabo trobarà una burilla d’una resta de crack de la nit anterior junt amb una ampolla de wisqui buida. L’encendrà i consumirà una petita dosi de crack.

Quan surt de la dutxa, ja sigui per l’efecte de la cigarreta o per l’aigua calenta, es trobarà més animada. S’arreglarà els cabells, recollint-los amb una cinta vermella que ha trobat en un racó de la dutxa, es pintarà els seus immensos ulls verds i intentarà tapar amb maquillatge les indiscretes llagues que li han sortit per la cara. Es posarà uns texans i una samarreta blanca sense mànigues molt escotada. Li agrada ensenyar els seus pits, tot i que ara, la roba li balla dins del seu esquelètic cos. Fins i tot, les sabates d’agulla que es calça li rellisquen dins dels peus. Després de prendre’ns una copa de vi negre, sortirà de casa. Porta dues hores de retard.

Agafarà un taxi per anar als estudis de gravació. Una vegada aposentada dins del cotxe l’Amy donarà voltes a la lletra d’una cançó que li ronda pel cap fa dies, però....Merda!! “necessitaria una altra copa”. Remenarà en la seva bossa buscant tabac, però no trobarà més que xocolatines i xiclets. Les mans li tremolen i un ofec li puja per l’estómac. Amb la veu tremolosa li demana al taxista, un home negre i corpulent, i amb cara de bona persona.  L’home, que pels seus cabells grisos podria tenir uns cinquanta anys, li passa un paquet de tabac Malboro, mentre atura el seu cotxe en un semàfor vermell.

─Agafi els que vulgui, senyoreta –Li diu el taxista.

—Ets un bon tio. Gràcies –li contesta l’Amy obrint el paquet de tabac i encenent un cigarro.

L’Amy aspirant el fum del tabac, recolza el cap al seient del cotxe, tanca els ulls i comença a desgranar la lletra d’una cançó amb veu alta:

Desitjaria poder dir que això em trenca el cor

tal com tu ho vas fer al començament,

no és que ens haguem distanciat ...

és com un rossinyol que no canta més.

És una cosa que sé que tu no pots fer,

separar el sexe de l'emocional,

jo dormo sola, el sol apareix,

i tu encara estàs aferrat a aquesta idea.

Tu mai podràs saber ben bé el que penso,

som com dos vaixells transitant en la nit,

en la nit, a la nit...

Vull el mateix, on ens fiquem al llit,

d'una altra manera acabarem en camins diferents,

un camí diferent a on vull anar.

Potser allà podrem trobar un bon lloc

per mantenir un adorable estat mental,

estic tan cansada de viure així,

i mai vaig saber que l'amor ho era tot ...

James Moody, ¿vindràs a donar-me un tret precís? ...

podries batearme ara si tu vols ... jo estic acabada

—T’agrada aquesta cançó? —li pregunta al taxista. Va dedicada al meu ex-marit. Coneixes tu al meu ex-marit?. És un desgraciat. Saps? Ara és a la presó per donar-li una pallissa a un col·lega. Però no em sap greu. Ell es pensava que em tindria sempre a la seva disposició...

El taxista que anava escoltant la conversa de l’Amy sense tenir cap possibilitat d’intervenir, observa pel  retrovisor el demacrat rostre de la jove, els seus molsuts llavis despintats, que de tant en tant, deixaven veure una boca amb algunes genives buides. Era conscient de a qui estava portant de passatgera, coneixia la trajectòria additiva de l’artista i els seus escàndols públics i no podia evitar sentir una certa empatia envers ella.

—No vull estar sola. No m’agrada la soledat. Ell em donava el que necessitava però després em destruïa. No vull dependre més d’ell —va fer una pausa i després va continuar: —Vull tenir un fill.  Sóc jove encara i vull formar una família.

—Tu tens fills?

—Si senyoreta, tinc dues filles, una ja es adolescent, ─va contestar el taxista.

Pocs minuts després van arribar a l’estudi. L’home atura el cotxe i pel retrovisor observa els moviments de la noia. Era tan petita, tan fràgil i se la veia tan desvalguda!  L’Amy baixa del cotxe i busca en la seva bossa els diners per a pagar, però no en troba cap. Es col·loca la sabata de taló que li ha caigut d’un peu al sortir del taxi, mentre s’apropa, donant petits salts, a la finestra.

—Dec haver perdut el moneder..... pots esperar un moment que vaig a veure si algú de l’estudi em presta unes quantes lliures......

El taxista observa l’expressió desorientada de l’Amy, com una nena petita que demana ajuda quan no troba la seva joguina preferida. Un sentiment efímer de protecció envaeix  a l’home.

—No es preocupi, he tingut l’honor d’escoltar la seva cançó en directe i amb això em sento pagat—va contestar el taxista.

De  sobte, i abans d’arrencar el cotxe,  una idea li assalta al cap.

—Em podria signar un autògraf per la meva filla?—Demana el taxista oferint-li un bolígraf

L’Amy en sentir la seva petició dibuixa un somriure amb la seva enorme boca mentre se l’il·luminen els ulls. Fent un esforç estabilitza la seva figura per aconseguir l’equilibri, es retoca els cabells en un acte de coqueteria i es prepara per a signar el paper que li ofereix l’home.

Què complicada és la vida¡

—Merda¡ Merda¡ Merda¡ Es positiu¡  —exclamà l’Anna asseguda sobre la tapa blanca del wàter amb els peus descalços  i la cara desencaixada al comprovar el resultat del Predictor entre les seves mans.

—Estic embarassada¡¡

Passats els primers cinc minuts d’angoixa, Anna intenta centrar-se i pensar en la seva situació.

—L’he cagada¡ I ara què?

Li horroritzava tenir un fill, en bona part influenciada per  la seva mare que de petita sempre li  explicava les penalitats que va passar per portar-la al món. Va tenir que patir un part d’alt risc que mai va oblidar.

 “Aniré a un herbolari, no sé on he llegit que hi han herbes que et fan avortar. O també si faig esforços, o salto des de una alçada o porto pesos.... La meva mare va perdre un fill  per portar unes galledes de cinc litres plenes d’aigua. Hauré de fer alguna cosa..... Hauré d’intentar perdre’l”.

S’aixecà del wàter  i es dirigí al lavabo per mirar-se al mirall que ocupava la part alta de la paret del bany. Es va treure la samarreta blanca que portava i col·locant-se de perfil observà  els seus pits i la seva panxa. Res. No es nota res. Cap senyal d’embaràs.  “què tonta, si  deu ser una cosa diminuta com una llentia”, pensà l’Anna mentre es tornava a seure a la tassa del wàter amb el Predictor. Passats uns minuta, Anna es vestí i sortí al carrer sense rumb fixe.

Anna mira el rellotge nerviosa. Falten encara deu minuts perquè en Toni surti de la feina. L’Anna ha anat a esperar-lo a la porta de la seva empresa.

És una nit fosca de finals d’hivern i fa molt fred. Té les mans i els peus gelats “com un iglue” pensa l’Anna. Un aire gèlid circula pel carrer on esperava  l’Anna. Porta un jersei de coll alt de llana i una jaqueta  de pell però no es suficient perquè  entri en calor. La gent camina de pressa fent les últimes compres abans de que tanquin les botigues. Anna es distreu observant els edificis del davant i es fixa en les finestres il·luminades amb llums càlides i tènues per on es filtren les ombres, unes ombres que conviden a imaginar-se històries protagonitzades pels misteriosos personatges ocupants de les cases.  Observa a través de les cortines els continus moviments d’aquests  personatges d’una cambra a l’altra, i s’imagina històries.....En aquell moment en Toni i un altre company surten per la porta. L’Anna tornà a la realitat i en veure a Toni el cridà. Toni sorprès de veure-la s’acomiada del noi i es dirigí cap a ella.

—Què fas aquí?              

—Vull parlar amb tu —respongué l’Anna

—Què passa res?

—Anem a prendre un cafè que tinc fred.

Varen caminar de pressa i en silenci, cadascú amb els seus pensaments, en Toni preguntant-se què voldria l’Anna, i l’Anna pensant com li diria, fins que van trobar en una cantonada d’un carrer poc transitat una cafeteria oberta. Era un lloc petit amb quatre taules, dues d’elles ocupades per sendes parelles. Feia olor a fregits i a fum de tabac, i per primera vegada l’Anna va tenir una nàusea.  El local estava il·luminat per uns vells fluorescents penjats del sostre amb una llum cridanera,  ─cosa que a l’Anna li molestava especialment ─, per això va escollir la taula que era més amagada al fons del local, per asseure’s. A la barra hi havia una dona que, per les canes destenyides dels seus cabells i les arrugues al voltant dels seus ulls, representava uns seixanta anys, rentant plats. En Toni va demanar dos tallats descafeïnats a la barra  i la dona amb un sospir d’esgotament  va assentir amb el cap mentre continuava fregant.   

—Quèe? Embarassada? De quan temps? —preguntà en Toni, amb expressió preocupada.

—De molt poques setmanes, potser de dues.

—I que vols fer? Vols tenir-ho?

—No— contestà l’Anna—. No estic preparada per tenir un fill i tampoc ens ho podem permetre no? —digué l’Anna tot mirant fixament als ulls d’en Toni.

Després d’un breu silenci Toni s’ha atreveix a contestar:

                —No ho sé... així de cop... però .... si, tens raó, crec que no és moment de tenir un fill.

Anna va sospirar alleugerada i va relaxar la seva expressió.

—I com ho farem? —preguntà en Toni

—No ho sé, m’he d’informar.

—Doncs llavors,  m’ajudaràs?

—Es clar¡—contestà Toni,  agafant les mans de l’Anna que encara tenia gelades.

—Conec a una noia de la Facultat que li va passar el mateix i es va posar en contacte amb una organització feminista que la van assessorar i ajudar a avortar. Però hem va comentar que haurem d’anar amb molta cura perquè crec que tota l’operació és clandestina─, explicà l’Anna.

En Toni acabà de prendre el tallat descafeïnat que havia demanat i que ja era fred. Sentí  com el seu cap li bull per la pressió que els seus pensaments li provoquen, davant l’impacte de la nova noticia. Se sent culpable d’haver comés un delicte, bé, potser aquesta no seria la paraula correcta, però si responsable d’aquella situació. Sabia que l’Anna ho estava passant molt malament.

—I com et trobes?

—Ah¡ No, no. Em trobo bé de moment. Potser el que he notat és que tinc més son que abans.

—Haurem d’anar a un metge?

—Per què?

—Per saber de quan estàs exactament. I a més crec que hi han un límits de temps per avortar.

—Si es veritat. Hauré d’anar al ginecòleg..

—Jo ho sento molt Anna....

—Jo també Toni, i estic feta pols, però això ha estat una relliscada per part dels dos. I ara ho hem de afrontar i solucionar el més aviat possible.

—Anem cap a casa, Anna-, proposa Toni que necessita estar a prop d’ella, al seu costat i estrènyer-la  entre els seus braços .

Aquella nit va ser una nit intensa i llarga, plena de carícies i d’emocions contingudes. Els seus cossos suosos  s’entrellaçaven al so d’una dansa lenta i dolorosa, on en Toni esdevenia protagonista d’una ràbia continguda  que provocava en l’Anna una excitació màxima, fins que l’orgasme no es podia contenir més i esclatava sacsejant tot el seu cos.

—No ens penedirem de fer això? preguntà Toni recuperat del seu orgasme.

Anna que estava estirada seminua al llit, al sentir la pregunta d’en Toni s’incorporà de cop.

—No puc pensar en penedir-me. Hem pres una decisió no? Anna va seure al llit amb les cames creuades i es va dirigí a en Toni.

—Tu creus que estàs preparat per fer-te càrrec d’un fill. Només tenim un sou, el teu, jo no he acabat la carrera i a més.... no em sento preparada per portar un fill al món. Això és l’únic clar que tinc i no penso si més endavant em penediré.

En Toni incorporant-se la va agafar amb els braços i la va atreure dolçament cap ell.

—¡Què  complicada és la vida¡ —exclamà en Toni.

MALAURIDA CRISI.-

Sempre la mateixa estació, sempre la mateixa hora, sempre el mateix tren amb retard, sempre les mateixes cares, cares de son mal dissimulat amb ulleres de sol per amagar uns ulls que encara presenten vestigis del somni de la nit passada.

El tren arrenca lentament cap el destí de cadascú dels passatgers que l’omple. Es un matí d’hivern i la calefacció del tren s’agraeix. Al seient del davant meu hi ha un noi que se sembla al meu fill de 16 anys. Porta una blackberry i els cascos per escoltar música, una música que s’escolta com sinó els portés. Tota l’estona va teclejant en el seu mòbil mentre la seva cama dreta no para de moure’s. Com el meu fill també porta un pearcing en el llavi superior i una arracada a l’orella esquerra. El nostre vagó està atapeït de  gent. El noi s’aixeca i deixa seure a una dona gran. “Bé” penso fent-me una autocrítica a mi mateixa, perquè començava a crear-me una imatge esbiaixada del noi.

El tren està arribant al meu destí. Baixo a l’andana engolida per una gran massa de gent que com jo van a la feina. Pujo les escales que donen a l’exterior de l’estació i m’adono que està plovent “Vaja, havia de ploure avui que no porto paraigües”. M’afanyo per no mullar-me gaire, però cada cop plou més.

A prop de l’edifici on treballo veig molta gent concentrada davant l’entrada. Hi ha tres cotxes de la policia.

- Qué ha passat Clara?, pregunto encuriosida

- Es molt fort. La dona de neteja ha trobat mort al director amb un tret al cap.

- Queeee¡,  al Sr. Giró?.

- Si tia. Es de pel·lícula. Estava arruïnat i ja no podia pagar les factures.

- Si ja ho sabia. Però d’això a suïcidar-se..... I ara que farem?.

- De moment anar cap a casa, va contestar Clara. I demà a veure que ens diuen.

- “Merda de crisi”, vaig pensar mentre caminava cap a l’estació, aquesta vegada sense preocupar-me de mullar-me. El que a partir d’ara s’esdevindria era molt pitjor que caminar sota la pluja.

la nois de cabells vermells

La noia de cabells vermells portava una bona estona dempeus vigilant el carrer. Eren dos quarts nou i es va adonar que tenia fred. La nit estava caient ràpidament i la intensa humitat que envaeix  la ciutat li penetrava en els ossos.  Amb la ma trèmula encén un altre cigarret. Mentre aspira profundament el fum del tabac negre, arriba a la porta de l’oficina del caixer del Banc de Sabadell on s’atura. De sobte, un sotrac recorre tot el seu cos, quan per l’extrem del carrer veu apropar-se, silenciosament, a un home gran i gras que camina amb dificultat. Sense pensar-ho dues vegades, reacciona ràpidament, tirà la cigarreta al terra i d’un salt s’amaga dins un  portal a prop del caixer. El cor li bat amb força i sembla que vulgui escapar.se per la seva boca. Aguanta la respiració per no fer cap soroll mentre l’home gran s’atura davant  la porta  del caixer, l’empenya fent un gran esforç i entra dins . Just en aquell moment una moto que condueix un noi amb un casc platejat, passa veloçment pel seu costat. Les seves mirades es creuen en un brevíssim interval de temps, suficient perquè per la seva ment passin unes imatges que feia temps tenia oblidades. Va sentir un mareig, el cap li rodava i va sentir com li pujava una nàusea. Per no caure al terra va tenir que recolzar.se contra la paret. “No podia ser: era ell, segur que era ell, aquella mirada no podia ser d’un altre”

 Va sentir que defallia i que no ho podria fer, però quan va veure que l’home gran sortia del caixer i es col·locava els diners que havia tret dins la seva cartera, aliè a qualsevol sospita, va aprofitar aquell moment per a sortir del seu amagatall i va anar cap l’home, quan de sobte va aparèixer de nou la moto amb el noi del casc platejat. Ella es va aturar en sec i no va poder evitar que de la seva gola sortís un crit.

El noi amb la moto en marxa, va allargar el seu braç amb l’habilitat d’un avesat lladre i va prendre la cartera a l’home gran i gras, que va caure als peus de la noia.

Records en l'espai aeri.-

Marta passa el control de passaports i es dirigeix a la cinta on diposita en una safata les seves pertinències personals.  No troba les claus de casa – “si les vaig posar en una butxaca de la bossa blava”. Això de viatjar en avió l’estressa fins el punt de sentir-se molt insegura. Quan per fi troba les claus, recull la seva bossa de mà i es dirigeix a la sala d’embarcament. Seu al costat d’una nena d’uns set anys que està jugant amb una Nintendo. Marta observa el joc de la maquineta on apareixen uns ninos petits que es mouen intermitentment al ritme d’una musiqueta repetitiva. Mira la cara de la nena  que té tots els musclos tensos, la llengua fregant-se els llavis  i  els ulls fixos en la pantalla sense parpellejar. Absorta en les reaccions de la nena, ha de fer un esforç per escoltar una veu per megafonia que anuncia el seu vol cap a Zurich.  

El cor de la Marta se li accelera quan puja a l’avió. Agafa una pastilla de la seva bossa i se la pren. Quan les portes de l’avió es tanquen i tothom està col.locat en els seus seients, la Marta comença a sentir els efectes del sedant. L’avió inicia la seva ascenció a gran velocitat, tanca els ulls mentre s’agafa fèrriament als braços del seient. 

-          Ja es pot descordar el cinturó. La veu de l’home assegut al seu costat la sobresalta i, immediatament obre els ulls.

-         Ah si. Gràcies. Era un home d’uns 40 anys, d’aspecte atractiu. Tenia els cabells castanys, els ulls blaus i uns llavis molsuts configuraven una boca ben perfilada. Es va fixar en el seu cos i li va semblar que era bastant prim.

-          Viatge de negocis?

-          No, no, tinc el meu marit que va anar a treballar a Zurich.

-          ¡Ah!   Molt bé. Amb la crisi que ens ha caigut a sobre, poder treballar a Suïssa és una sort

-          Si, ell està molt content.

-          I vostè?

-          Bé, jo tinc la meva feina a Barcelona, i de moment no m’interessa deixar-la.

-          Es clar. De totes maneres la distància no és tan llarga, dues hores d’avió passen de seguida.

-          Si. ¿I vostè?, preguntà la Marta amb interès

-          Jo vaig en viatge de negocis per la meva empresa. Treballo per una multinacional que es dedica als productes farmacèutics.

Una forta vibració en l’avió va fer que la Marta es posés tensa i que l’home percebés la seva por.

-          Tranquil.la. Només són turbulències

Sense saber per què, va fixar la seva atenció en els dits de la mà de l’home: l’ungla del dit petit era fastigosament llarga. Feia temps que no pensava en aquelles ungles, com les que tenía el seu padrastre: dues úniques ungles llargues i punxegudes que ella detestava.  Pel seu cap s’amuntonaven els records.  A l’edat de 7 anys, Marta es va quedar a casa sola amb el seu padrastre, mentre la seva mare anava al mercat.  Ella jugava amb les seves nines quan ell va entrar a la seva habitació amb una ampolla de vi a la mà. Es va apropar a ella i la va acariciar el cabell. Amb la seva proximitat, Marta va poder sentir una intensa bafarada a vi agre, que va fer que s’apartés d’ell. Fent un glop més de vi a l’ampolla,  el seu padrastre va agafar amb ràbia la nina amb la que la Marta estava jugant, i la va llençar al terra. Marta el va mirar espantada i va ser quan es va fixar en aquelles mans peludes, i de com es ficava una repulsiva ungla del dit petit a la boca i es burxava les seves dents.

-          Cafè, té, aigua... , la veu dolça de l’hostessa la treu dels seus pensaments.

-          Un cafè si us plau, contesta l’home

-          No, jo no vull res.

-          Em permet. Marta aprofita que la hostessa se’n va cap a la cabina, per aixecar-se del seu seient i anar al lavabo.

Es tanca en el minúscul lavabo i s’apropa al mirall tacat de gotes d’aigua. Contempla les seves faccions, mentre amb els seus dits ressegueix lentament la pell del seu rostre.  “Ja no sóc tan jove. Començo a tenir arrugues i bosses als ulls…..”

Feia tres mesos que la Marta no veia a en Joan. S’anaven comunicant diàriament amb l’Skype o per telèfon. La decisió de marxar a Zurich va arribar en un moment en que la relació amb en Joan era delicada. La Marta volia tenir fills, però aquests no arribaven. S’havia sotmès a diversos tractaments hormonals i de fertilització, però cap d’ells va tenir èxit. Cada vegada que li baixava la regla, després de fer-se els dolorosos tractaments, es sumia en un estat depressiu, que en Joan era incapaç d’aturar.  Poc a poc, es varen anar distanciant i quan a en Joan li va sortir l’oportunitat d’anar a treballar a Suïssa, la Marta no va posar cap impediment. Ara, després d’aquests mesos de separació sentia la necessitat de tornar a veure’l de nou. Tanmateix, no estava segura de si ell sentiria el mateix. Aviat ho sabria.

“ Senyors passatgers estem arribant a l’aeroport de Zurich......

contes a mitjanit

Anna era asseguda en un tamboret a la barra del bar parlant animadament amb les seves companyes. Aquelles estones  ─mentre no arribaven els clients─,  eren les més divertides. Es parlava de les anècdotes succeïdes la nit anterior i es feien bromes sobre els clients.
Aquell dissabte se celebrava a Barcelona una Fira de Mòbils i s’esperava que hi hagués una bona afluència de públic, una excel•lent oportunitat per l’Anna que encara era principiant, per a posar en pràctica les “instruccions” de les seves companyes de com “atacar” a un client perquè la invités a una copa.
A en Toni l’Anna li havia dit que anava a cuidar per les nits a una vella malalta. Per no aixecar sospites quan en Toni la volia acompanyar a “casa de la vella”, l’Anna es deixava acompanyar fins un portal a tres carrers d’on ella treballava de veritat i feia veure que entrava dins. Quan en Toni marxava, sortia i se’n anava caminant cap a la feina.
A l’una de la nit va començar a entrar gent al local. Era un lloc acollidor decorat amb certa elegància, malgrat els tòpics decoratius que abunden en els clubs nocturns, amb parets vermelles i llums al límit de la obscuritat. Amb un extrem del local hi havia un petit escenari on es feien el números musicals. Davant de l’escenari es desplegaven una sèrie de  tauletes amb estovalles vermelles. El terra estava emmoquetat expressament perquè les noies poguessin tirar el contingut de les copes al terra. Eren poques les noies que es bevien les copes de cava, per la senzilla raó que acabarien borratxes, i per això, eren expertes en fer desaparèixer el líquid sense que el client s’adonés .
Aquella nit l’Anna va treure varies copes de cava, sobre tot amb un client que va entrar sol i que va fer ostentació dels seus diners. Va demanar que li acompanyessin tres noies i l’Anna va anar a la seva taula.
Quan ja havien encès totes les llums perquè era hora de tancar, l’home es va aixecar de la cadira, i trontollant i entrebancant-se pel local, va sortir per la porta.
L’Anna va pujar ràpidament als vestuaris a canviar-se de roba i desmaquillar-se. Sempre procurava no entretenir-se gaire per arribar aviat a casa.
Va sortir al carrer en busca d’un taxi, però no passava cap i va optar per caminar. Les seves passes ressonaven pels carrers buits i solitaris. Va sentir unes petjades darrera seu i es va girar. Va veure com l’home que l’havia convidada en el club s’abalançava damunt d’ella i l’empenyia contra la paret. Anna va intentar lliurar-se de la seva pressió, però no va poder
─ On vas tan sola. No vols que t’acompanyi? ─ li va dir l’home mentre amb les seves mans li magrejava els pits.
L’Anna va traure forces amagades i desconegudes per a ella i va empènyer a l’home que va caure al terra donant-se un cop al cap amb la vorera.
Passat un instant, suficient per a que l’Anna recuperés la respiració, es va apropar a l’home que jeia en el sòl amb un bassal de sang al voltant del cap. “Déu meu, està mort”. L’Anna va donar unes passes enrere espantada, va mirar al seu voltant i als carrers més propers. No hi havia ningú. Sense pensar-ho més començà  a córrer desesperadament fins que va trobar un taxi.

Aquella nit l’Anna no va poder dormir pensant que aquell home podria estar mort. Qui la creuria que va ser en defensa pròpia?. No hi havia testimonis. Una suor freda envaïa el seu cos i el cap semblava que volia esclatar. “No puc trucar al Toni perquè no en sap res”. I si algú m’ha vist?. “Hauria d’haver anar a la policia al mateix moment”
Esgotada l’Anna a les sis dels matí es va prendre una pastilla per a dormir.
El so del telèfon la va despertar. Quan va arribar a la tauleta a agafar l’aparell, la persona de l’altre costat va penjar. Eren les dues del migdia, li pesaven els ulls i el cap. Es va aixecar i va prendre una dutxa. Una vegada a dins de la dutxa va tornar a sonar el telèfon. Va sortir corrents del bany i va arribar a temps per agafar-lo: “Si? Digui?. A l’altre costat de l’aparell va sentir com tallaven la comunicació. En aquell moment l’Anna va tenir la sospita de que l’home que l’havia atacada estava viu.