Avui
no tens esma per llevar-te. Estàs sola, tens ressaca i estàs feta un nyap. Has
d’anar a l’estudi de gravació on t’estan esperant els teus músics. D’aquí una
setmana hauràs de fer un concert a Belgrad i has d’assajar una nova cançó.
Amb
gran esforç s’aixecarà i fent tombs per l’habitació anirà a la dutxa. Al lavabo
trobarà una burilla d’una resta de crack de la nit anterior junt amb una
ampolla de wisqui buida. L’encendrà i consumirà una petita dosi de crack.
Quan
surt de la dutxa, ja sigui per l’efecte de la cigarreta o per l’aigua calenta,
es trobarà més animada. S’arreglarà els cabells, recollint-los amb una cinta
vermella que ha trobat en un racó de la dutxa, es pintarà els seus immensos ulls
verds i intentarà tapar amb maquillatge les indiscretes llagues que li han
sortit per la cara. Es posarà uns texans i una samarreta blanca sense mànigues molt
escotada. Li agrada ensenyar els seus pits, tot i que ara, la roba li balla
dins del seu esquelètic cos. Fins i tot, les sabates d’agulla que es calça li rellisquen
dins dels peus. Després de prendre’ns una copa de vi negre, sortirà de casa. Porta
dues hores de retard.
Agafarà
un taxi per anar als estudis de gravació. Una vegada aposentada dins del cotxe l’Amy
donarà voltes a la lletra d’una cançó que li ronda pel cap fa dies, però....Merda!!
“necessitaria una altra copa”. Remenarà en la seva bossa buscant tabac, però no
trobarà més que xocolatines i xiclets. Les mans li tremolen i un ofec li puja
per l’estómac. Amb la veu tremolosa li demana al taxista, un home negre i
corpulent, i amb cara de bona persona. L’home,
que pels seus cabells grisos podria tenir uns cinquanta anys, li passa un
paquet de tabac Malboro, mentre atura el seu cotxe en un semàfor vermell.
─Agafi
els que vulgui, senyoreta –Li diu el taxista.
—Ets
un bon tio. Gràcies –li contesta l’Amy obrint el paquet de tabac i encenent un
cigarro.
L’Amy
aspirant el fum del tabac, recolza el cap al seient del cotxe, tanca els ulls i
comença a desgranar la lletra d’una cançó amb veu alta:
Desitjaria poder dir que
això em trenca el cor
tal com tu ho vas fer al
començament,
no és que ens haguem
distanciat ...
és com un rossinyol que no
canta més.
És una cosa que sé que tu no
pots fer,
separar el sexe de l'emocional,
jo dormo sola, el sol apareix,
i tu encara estàs aferrat a
aquesta idea.
Tu mai podràs saber ben bé
el que penso,
som com dos vaixells
transitant en la nit,
en la nit, a la nit...
Vull el mateix, on ens
fiquem al llit,
d'una altra manera acabarem
en camins diferents,
un camí diferent a on vull
anar.
Potser allà podrem trobar un
bon lloc
per mantenir un adorable
estat mental,
estic tan cansada de viure
així,
i mai vaig saber que l'amor
ho era tot ...
James Moody, ¿vindràs a
donar-me un tret precís? ...
podries batearme ara si tu
vols ... jo estic acabada
—T’agrada
aquesta cançó? —li pregunta al taxista. Va dedicada al meu ex-marit. Coneixes
tu al meu ex-marit?. És un desgraciat. Saps? Ara és a la presó per donar-li una
pallissa a un col·lega. Però no em sap greu. Ell es pensava que em tindria
sempre a la seva disposició...
El
taxista que anava escoltant la conversa de l’Amy sense tenir cap possibilitat
d’intervenir, observa pel retrovisor el
demacrat rostre de la jove, els seus molsuts llavis despintats, que de tant en
tant, deixaven veure una boca amb algunes genives buides. Era conscient de a qui
estava portant de passatgera, coneixia la trajectòria additiva de l’artista i
els seus escàndols públics i no podia evitar sentir una certa empatia envers
ella.
—No
vull estar sola. No m’agrada la soledat. Ell em donava el que necessitava però
després em destruïa. No vull dependre més d’ell —va fer una pausa i després va
continuar: —Vull tenir un fill. Sóc jove
encara i vull formar una família.
—Tu
tens fills?
—Si
senyoreta, tinc dues filles, una ja es adolescent, ─va contestar el taxista.
Pocs
minuts després van arribar a l’estudi. L’home atura el cotxe i pel retrovisor
observa els moviments de la noia. Era tan petita, tan fràgil i se la veia tan
desvalguda! L’Amy baixa del cotxe i
busca en la seva bossa els diners per a pagar, però no en troba cap. Es col·loca
la sabata de taló que li ha caigut d’un peu al sortir del taxi, mentre s’apropa,
donant petits salts, a la finestra.
—Dec
haver perdut el moneder..... pots esperar un moment que vaig a veure si algú de
l’estudi em presta unes quantes lliures......
El
taxista observa l’expressió desorientada de l’Amy, com una nena petita que
demana ajuda quan no troba la seva joguina preferida. Un sentiment efímer de
protecció envaeix a l’home.
—No
es preocupi, he tingut l’honor d’escoltar la seva cançó en directe i amb això
em sento pagat—va contestar el taxista.
De
sobte, i abans d’arrencar el cotxe, una idea li assalta al cap.
—Em
podria signar un autògraf per la meva filla?—Demana el taxista oferint-li un
bolígraf
L’Amy
en sentir la seva petició dibuixa un somriure amb la seva enorme boca mentre se
l’il·luminen els ulls. Fent un esforç estabilitza la seva figura per aconseguir
l’equilibri, es retoca els cabells en un acte de coqueteria i es prepara per a
signar el paper que li ofereix l’home.
