ESCOLTANT A L'AMY

Avui no tens esma per llevar-te. Estàs sola, tens ressaca i estàs feta un nyap. Has d’anar a l’estudi de gravació on t’estan esperant els teus músics. D’aquí una setmana hauràs de fer un concert a Belgrad i has d’assajar una nova cançó.

Amb gran esforç s’aixecarà i fent tombs per l’habitació anirà a la dutxa. Al lavabo trobarà una burilla d’una resta de crack de la nit anterior junt amb una ampolla de wisqui buida. L’encendrà i consumirà una petita dosi de crack.

Quan surt de la dutxa, ja sigui per l’efecte de la cigarreta o per l’aigua calenta, es trobarà més animada. S’arreglarà els cabells, recollint-los amb una cinta vermella que ha trobat en un racó de la dutxa, es pintarà els seus immensos ulls verds i intentarà tapar amb maquillatge les indiscretes llagues que li han sortit per la cara. Es posarà uns texans i una samarreta blanca sense mànigues molt escotada. Li agrada ensenyar els seus pits, tot i que ara, la roba li balla dins del seu esquelètic cos. Fins i tot, les sabates d’agulla que es calça li rellisquen dins dels peus. Després de prendre’ns una copa de vi negre, sortirà de casa. Porta dues hores de retard.

Agafarà un taxi per anar als estudis de gravació. Una vegada aposentada dins del cotxe l’Amy donarà voltes a la lletra d’una cançó que li ronda pel cap fa dies, però....Merda!! “necessitaria una altra copa”. Remenarà en la seva bossa buscant tabac, però no trobarà més que xocolatines i xiclets. Les mans li tremolen i un ofec li puja per l’estómac. Amb la veu tremolosa li demana al taxista, un home negre i corpulent, i amb cara de bona persona.  L’home, que pels seus cabells grisos podria tenir uns cinquanta anys, li passa un paquet de tabac Malboro, mentre atura el seu cotxe en un semàfor vermell.

─Agafi els que vulgui, senyoreta –Li diu el taxista.

—Ets un bon tio. Gràcies –li contesta l’Amy obrint el paquet de tabac i encenent un cigarro.

L’Amy aspirant el fum del tabac, recolza el cap al seient del cotxe, tanca els ulls i comença a desgranar la lletra d’una cançó amb veu alta:

Desitjaria poder dir que això em trenca el cor

tal com tu ho vas fer al començament,

no és que ens haguem distanciat ...

és com un rossinyol que no canta més.

És una cosa que sé que tu no pots fer,

separar el sexe de l'emocional,

jo dormo sola, el sol apareix,

i tu encara estàs aferrat a aquesta idea.

Tu mai podràs saber ben bé el que penso,

som com dos vaixells transitant en la nit,

en la nit, a la nit...

Vull el mateix, on ens fiquem al llit,

d'una altra manera acabarem en camins diferents,

un camí diferent a on vull anar.

Potser allà podrem trobar un bon lloc

per mantenir un adorable estat mental,

estic tan cansada de viure així,

i mai vaig saber que l'amor ho era tot ...

James Moody, ¿vindràs a donar-me un tret precís? ...

podries batearme ara si tu vols ... jo estic acabada

—T’agrada aquesta cançó? —li pregunta al taxista. Va dedicada al meu ex-marit. Coneixes tu al meu ex-marit?. És un desgraciat. Saps? Ara és a la presó per donar-li una pallissa a un col·lega. Però no em sap greu. Ell es pensava que em tindria sempre a la seva disposició...

El taxista que anava escoltant la conversa de l’Amy sense tenir cap possibilitat d’intervenir, observa pel  retrovisor el demacrat rostre de la jove, els seus molsuts llavis despintats, que de tant en tant, deixaven veure una boca amb algunes genives buides. Era conscient de a qui estava portant de passatgera, coneixia la trajectòria additiva de l’artista i els seus escàndols públics i no podia evitar sentir una certa empatia envers ella.

—No vull estar sola. No m’agrada la soledat. Ell em donava el que necessitava però després em destruïa. No vull dependre més d’ell —va fer una pausa i després va continuar: —Vull tenir un fill.  Sóc jove encara i vull formar una família.

—Tu tens fills?

—Si senyoreta, tinc dues filles, una ja es adolescent, ─va contestar el taxista.

Pocs minuts després van arribar a l’estudi. L’home atura el cotxe i pel retrovisor observa els moviments de la noia. Era tan petita, tan fràgil i se la veia tan desvalguda!  L’Amy baixa del cotxe i busca en la seva bossa els diners per a pagar, però no en troba cap. Es col·loca la sabata de taló que li ha caigut d’un peu al sortir del taxi, mentre s’apropa, donant petits salts, a la finestra.

—Dec haver perdut el moneder..... pots esperar un moment que vaig a veure si algú de l’estudi em presta unes quantes lliures......

El taxista observa l’expressió desorientada de l’Amy, com una nena petita que demana ajuda quan no troba la seva joguina preferida. Un sentiment efímer de protecció envaeix  a l’home.

—No es preocupi, he tingut l’honor d’escoltar la seva cançó en directe i amb això em sento pagat—va contestar el taxista.

De  sobte, i abans d’arrencar el cotxe,  una idea li assalta al cap.

—Em podria signar un autògraf per la meva filla?—Demana el taxista oferint-li un bolígraf

L’Amy en sentir la seva petició dibuixa un somriure amb la seva enorme boca mentre se l’il·luminen els ulls. Fent un esforç estabilitza la seva figura per aconseguir l’equilibri, es retoca els cabells en un acte de coqueteria i es prepara per a signar el paper que li ofereix l’home.