Què complicada és la vida¡

—Merda¡ Merda¡ Merda¡ Es positiu¡  —exclamà l’Anna asseguda sobre la tapa blanca del wàter amb els peus descalços  i la cara desencaixada al comprovar el resultat del Predictor entre les seves mans.

—Estic embarassada¡¡

Passats els primers cinc minuts d’angoixa, Anna intenta centrar-se i pensar en la seva situació.

—L’he cagada¡ I ara què?

Li horroritzava tenir un fill, en bona part influenciada per  la seva mare que de petita sempre li  explicava les penalitats que va passar per portar-la al món. Va tenir que patir un part d’alt risc que mai va oblidar.

 “Aniré a un herbolari, no sé on he llegit que hi han herbes que et fan avortar. O també si faig esforços, o salto des de una alçada o porto pesos.... La meva mare va perdre un fill  per portar unes galledes de cinc litres plenes d’aigua. Hauré de fer alguna cosa..... Hauré d’intentar perdre’l”.

S’aixecà del wàter  i es dirigí al lavabo per mirar-se al mirall que ocupava la part alta de la paret del bany. Es va treure la samarreta blanca que portava i col·locant-se de perfil observà  els seus pits i la seva panxa. Res. No es nota res. Cap senyal d’embaràs.  “què tonta, si  deu ser una cosa diminuta com una llentia”, pensà l’Anna mentre es tornava a seure a la tassa del wàter amb el Predictor. Passats uns minuta, Anna es vestí i sortí al carrer sense rumb fixe.

Anna mira el rellotge nerviosa. Falten encara deu minuts perquè en Toni surti de la feina. L’Anna ha anat a esperar-lo a la porta de la seva empresa.

És una nit fosca de finals d’hivern i fa molt fred. Té les mans i els peus gelats “com un iglue” pensa l’Anna. Un aire gèlid circula pel carrer on esperava  l’Anna. Porta un jersei de coll alt de llana i una jaqueta  de pell però no es suficient perquè  entri en calor. La gent camina de pressa fent les últimes compres abans de que tanquin les botigues. Anna es distreu observant els edificis del davant i es fixa en les finestres il·luminades amb llums càlides i tènues per on es filtren les ombres, unes ombres que conviden a imaginar-se històries protagonitzades pels misteriosos personatges ocupants de les cases.  Observa a través de les cortines els continus moviments d’aquests  personatges d’una cambra a l’altra, i s’imagina històries.....En aquell moment en Toni i un altre company surten per la porta. L’Anna tornà a la realitat i en veure a Toni el cridà. Toni sorprès de veure-la s’acomiada del noi i es dirigí cap a ella.

—Què fas aquí?              

—Vull parlar amb tu —respongué l’Anna

—Què passa res?

—Anem a prendre un cafè que tinc fred.

Varen caminar de pressa i en silenci, cadascú amb els seus pensaments, en Toni preguntant-se què voldria l’Anna, i l’Anna pensant com li diria, fins que van trobar en una cantonada d’un carrer poc transitat una cafeteria oberta. Era un lloc petit amb quatre taules, dues d’elles ocupades per sendes parelles. Feia olor a fregits i a fum de tabac, i per primera vegada l’Anna va tenir una nàusea.  El local estava il·luminat per uns vells fluorescents penjats del sostre amb una llum cridanera,  ─cosa que a l’Anna li molestava especialment ─, per això va escollir la taula que era més amagada al fons del local, per asseure’s. A la barra hi havia una dona que, per les canes destenyides dels seus cabells i les arrugues al voltant dels seus ulls, representava uns seixanta anys, rentant plats. En Toni va demanar dos tallats descafeïnats a la barra  i la dona amb un sospir d’esgotament  va assentir amb el cap mentre continuava fregant.   

—Quèe? Embarassada? De quan temps? —preguntà en Toni, amb expressió preocupada.

—De molt poques setmanes, potser de dues.

—I que vols fer? Vols tenir-ho?

—No— contestà l’Anna—. No estic preparada per tenir un fill i tampoc ens ho podem permetre no? —digué l’Anna tot mirant fixament als ulls d’en Toni.

Després d’un breu silenci Toni s’ha atreveix a contestar:

                —No ho sé... així de cop... però .... si, tens raó, crec que no és moment de tenir un fill.

Anna va sospirar alleugerada i va relaxar la seva expressió.

—I com ho farem? —preguntà en Toni

—No ho sé, m’he d’informar.

—Doncs llavors,  m’ajudaràs?

—Es clar¡—contestà Toni,  agafant les mans de l’Anna que encara tenia gelades.

—Conec a una noia de la Facultat que li va passar el mateix i es va posar en contacte amb una organització feminista que la van assessorar i ajudar a avortar. Però hem va comentar que haurem d’anar amb molta cura perquè crec que tota l’operació és clandestina─, explicà l’Anna.

En Toni acabà de prendre el tallat descafeïnat que havia demanat i que ja era fred. Sentí  com el seu cap li bull per la pressió que els seus pensaments li provoquen, davant l’impacte de la nova noticia. Se sent culpable d’haver comés un delicte, bé, potser aquesta no seria la paraula correcta, però si responsable d’aquella situació. Sabia que l’Anna ho estava passant molt malament.

—I com et trobes?

—Ah¡ No, no. Em trobo bé de moment. Potser el que he notat és que tinc més son que abans.

—Haurem d’anar a un metge?

—Per què?

—Per saber de quan estàs exactament. I a més crec que hi han un límits de temps per avortar.

—Si es veritat. Hauré d’anar al ginecòleg..

—Jo ho sento molt Anna....

—Jo també Toni, i estic feta pols, però això ha estat una relliscada per part dels dos. I ara ho hem de afrontar i solucionar el més aviat possible.

—Anem cap a casa, Anna-, proposa Toni que necessita estar a prop d’ella, al seu costat i estrènyer-la  entre els seus braços .

Aquella nit va ser una nit intensa i llarga, plena de carícies i d’emocions contingudes. Els seus cossos suosos  s’entrellaçaven al so d’una dansa lenta i dolorosa, on en Toni esdevenia protagonista d’una ràbia continguda  que provocava en l’Anna una excitació màxima, fins que l’orgasme no es podia contenir més i esclatava sacsejant tot el seu cos.

—No ens penedirem de fer això? preguntà Toni recuperat del seu orgasme.

Anna que estava estirada seminua al llit, al sentir la pregunta d’en Toni s’incorporà de cop.

—No puc pensar en penedir-me. Hem pres una decisió no? Anna va seure al llit amb les cames creuades i es va dirigí a en Toni.

—Tu creus que estàs preparat per fer-te càrrec d’un fill. Només tenim un sou, el teu, jo no he acabat la carrera i a més.... no em sento preparada per portar un fill al món. Això és l’únic clar que tinc i no penso si més endavant em penediré.

En Toni incorporant-se la va agafar amb els braços i la va atreure dolçament cap ell.

—¡Què  complicada és la vida¡ —exclamà en Toni.