MALAURIDA CRISI.-

Sempre la mateixa estació, sempre la mateixa hora, sempre el mateix tren amb retard, sempre les mateixes cares, cares de son mal dissimulat amb ulleres de sol per amagar uns ulls que encara presenten vestigis del somni de la nit passada.

El tren arrenca lentament cap el destí de cadascú dels passatgers que l’omple. Es un matí d’hivern i la calefacció del tren s’agraeix. Al seient del davant meu hi ha un noi que se sembla al meu fill de 16 anys. Porta una blackberry i els cascos per escoltar música, una música que s’escolta com sinó els portés. Tota l’estona va teclejant en el seu mòbil mentre la seva cama dreta no para de moure’s. Com el meu fill també porta un pearcing en el llavi superior i una arracada a l’orella esquerra. El nostre vagó està atapeït de  gent. El noi s’aixeca i deixa seure a una dona gran. “Bé” penso fent-me una autocrítica a mi mateixa, perquè començava a crear-me una imatge esbiaixada del noi.

El tren està arribant al meu destí. Baixo a l’andana engolida per una gran massa de gent que com jo van a la feina. Pujo les escales que donen a l’exterior de l’estació i m’adono que està plovent “Vaja, havia de ploure avui que no porto paraigües”. M’afanyo per no mullar-me gaire, però cada cop plou més.

A prop de l’edifici on treballo veig molta gent concentrada davant l’entrada. Hi ha tres cotxes de la policia.

- Qué ha passat Clara?, pregunto encuriosida

- Es molt fort. La dona de neteja ha trobat mort al director amb un tret al cap.

- Queeee¡,  al Sr. Giró?.

- Si tia. Es de pel·lícula. Estava arruïnat i ja no podia pagar les factures.

- Si ja ho sabia. Però d’això a suïcidar-se..... I ara que farem?.

- De moment anar cap a casa, va contestar Clara. I demà a veure que ens diuen.

- “Merda de crisi”, vaig pensar mentre caminava cap a l’estació, aquesta vegada sense preocupar-me de mullar-me. El que a partir d’ara s’esdevindria era molt pitjor que caminar sota la pluja.