Records en l'espai aeri.-

Marta passa el control de passaports i es dirigeix a la cinta on diposita en una safata les seves pertinències personals.  No troba les claus de casa – “si les vaig posar en una butxaca de la bossa blava”. Això de viatjar en avió l’estressa fins el punt de sentir-se molt insegura. Quan per fi troba les claus, recull la seva bossa de mà i es dirigeix a la sala d’embarcament. Seu al costat d’una nena d’uns set anys que està jugant amb una Nintendo. Marta observa el joc de la maquineta on apareixen uns ninos petits que es mouen intermitentment al ritme d’una musiqueta repetitiva. Mira la cara de la nena  que té tots els musclos tensos, la llengua fregant-se els llavis  i  els ulls fixos en la pantalla sense parpellejar. Absorta en les reaccions de la nena, ha de fer un esforç per escoltar una veu per megafonia que anuncia el seu vol cap a Zurich.  

El cor de la Marta se li accelera quan puja a l’avió. Agafa una pastilla de la seva bossa i se la pren. Quan les portes de l’avió es tanquen i tothom està col.locat en els seus seients, la Marta comença a sentir els efectes del sedant. L’avió inicia la seva ascenció a gran velocitat, tanca els ulls mentre s’agafa fèrriament als braços del seient. 

-          Ja es pot descordar el cinturó. La veu de l’home assegut al seu costat la sobresalta i, immediatament obre els ulls.

-         Ah si. Gràcies. Era un home d’uns 40 anys, d’aspecte atractiu. Tenia els cabells castanys, els ulls blaus i uns llavis molsuts configuraven una boca ben perfilada. Es va fixar en el seu cos i li va semblar que era bastant prim.

-          Viatge de negocis?

-          No, no, tinc el meu marit que va anar a treballar a Zurich.

-          ¡Ah!   Molt bé. Amb la crisi que ens ha caigut a sobre, poder treballar a Suïssa és una sort

-          Si, ell està molt content.

-          I vostè?

-          Bé, jo tinc la meva feina a Barcelona, i de moment no m’interessa deixar-la.

-          Es clar. De totes maneres la distància no és tan llarga, dues hores d’avió passen de seguida.

-          Si. ¿I vostè?, preguntà la Marta amb interès

-          Jo vaig en viatge de negocis per la meva empresa. Treballo per una multinacional que es dedica als productes farmacèutics.

Una forta vibració en l’avió va fer que la Marta es posés tensa i que l’home percebés la seva por.

-          Tranquil.la. Només són turbulències

Sense saber per què, va fixar la seva atenció en els dits de la mà de l’home: l’ungla del dit petit era fastigosament llarga. Feia temps que no pensava en aquelles ungles, com les que tenía el seu padrastre: dues úniques ungles llargues i punxegudes que ella detestava.  Pel seu cap s’amuntonaven els records.  A l’edat de 7 anys, Marta es va quedar a casa sola amb el seu padrastre, mentre la seva mare anava al mercat.  Ella jugava amb les seves nines quan ell va entrar a la seva habitació amb una ampolla de vi a la mà. Es va apropar a ella i la va acariciar el cabell. Amb la seva proximitat, Marta va poder sentir una intensa bafarada a vi agre, que va fer que s’apartés d’ell. Fent un glop més de vi a l’ampolla,  el seu padrastre va agafar amb ràbia la nina amb la que la Marta estava jugant, i la va llençar al terra. Marta el va mirar espantada i va ser quan es va fixar en aquelles mans peludes, i de com es ficava una repulsiva ungla del dit petit a la boca i es burxava les seves dents.

-          Cafè, té, aigua... , la veu dolça de l’hostessa la treu dels seus pensaments.

-          Un cafè si us plau, contesta l’home

-          No, jo no vull res.

-          Em permet. Marta aprofita que la hostessa se’n va cap a la cabina, per aixecar-se del seu seient i anar al lavabo.

Es tanca en el minúscul lavabo i s’apropa al mirall tacat de gotes d’aigua. Contempla les seves faccions, mentre amb els seus dits ressegueix lentament la pell del seu rostre.  “Ja no sóc tan jove. Començo a tenir arrugues i bosses als ulls…..”

Feia tres mesos que la Marta no veia a en Joan. S’anaven comunicant diàriament amb l’Skype o per telèfon. La decisió de marxar a Zurich va arribar en un moment en que la relació amb en Joan era delicada. La Marta volia tenir fills, però aquests no arribaven. S’havia sotmès a diversos tractaments hormonals i de fertilització, però cap d’ells va tenir èxit. Cada vegada que li baixava la regla, després de fer-se els dolorosos tractaments, es sumia en un estat depressiu, que en Joan era incapaç d’aturar.  Poc a poc, es varen anar distanciant i quan a en Joan li va sortir l’oportunitat d’anar a treballar a Suïssa, la Marta no va posar cap impediment. Ara, després d’aquests mesos de separació sentia la necessitat de tornar a veure’l de nou. Tanmateix, no estava segura de si ell sentiria el mateix. Aviat ho sabria.

“ Senyors passatgers estem arribant a l’aeroport de Zurich......